Les ferides més profundes no les fan els cops ni els ganivets, són les que estan amagades sota la pell, les que no es veuen. Aquestes són les que més li fan mal a Nagua Akhrif. Amb un somriure franc i una mica tímida que desarma a qualsevol, llueix algun tatuatge discret i uns cabells arrissats indòmits. Té 24 anys i resulta difícil saber quan dorm, perquè no hi ha hores en el dia per a totes les activitats en les quals està immersa. Juga al bàsquet i cursa Pedagogia en la UIB, el seu segon grau universitari després d’haver finalitzat Psicologia. Compagina aquests estudis, a més, amb el seu treball en la gestió de la pàgina web de la Universitat. De cara a l’exterior, una mallorquina més.
Aquest curs comparteix pis amb altres dos estudiants a Palma, que es paga de la seva pròpia butxaca, però els tres anteriors va passar per un habitatge d’emancipació per a joves extutelats pel IMAS. No protagonitzarà les portades de cap periòdic local o nacional, però pot i ha de sentir-se orgullosa de ser una supervivent. Ha rebut ajuda, però el que ha aconseguit, ho ha aconseguit per ella mateixa.
Dels 12 als 18 anys va viure en Llars del Temple, un centre d’acolliment per a menors a Palma, en el qual, per primera vegada, es va sentir segura. Sense crits, bregues, pors ni pallisses gairebé diàries. Va ser ella la que va acudir motu proprio a Serveis Socials, amb tan sols 12 anys acabats de complir, sol·licitant ajuda. Ja no podia més. Però la seva història venia des de lluny.
Del Marroc a Mallorca
El pare de Nagua, que procedia d’una zona rural del Marroc, va ser un dels primers immigrants marroquins que va arribar a Mallorca en la dècada dels 70, a la recerca de treball en el sector de la construcció. Ho va aconseguir com a peó en les obres del futur Marineland. Al seu poble natal es casaria més tard amb la mare de Nagua, 25 anys més jove que ell. Un matrimoni de conveniència entre famílies.
«La meva mare es va educar en una cultura patriarcal i opressora, en la qual l’home manava i la dona callava i obeïa. El meu pare, per part seva, era un home ja major quan es va casar i va tenir fills. Volia una família marroquina tradicional, com en la que es va criar, no uns fills que eren de faccions marroquines però se sentien espanyols. La crònica d’un desastre anunciat», assenyala l’estudiant.
«El meu primer record que alguna cosa no funcionava a casa, que no era com en les sèries i pel·lícules que veia en la tele, va succeir quan tenia cinc anys. Havíem celebrat l’aniversari del meu germà major, que havia d’haver complert 7. Es va posar a jugar d’amagat amb un encenedor i va cremar un paper. El meu pare es va tornar boig, li va pegar un parell de bufetades i el va tancar en el bany. El meu germà es va posar tan nerviós que li va donar un atac d’asma, li costava respirar i, encara així, el meu pare es va negar a deixar-lo sortir. La meva mare em va enviar a demanar ajuda. I allí estava jo, a la meitat del carrer, en roba interior, amb cinc añitos, sense saber molt bé què fer i pregant que ens ajudessin», relata amb pesar Nagua.
No va ser el primer episodi violent que va viure a casa, tampoc va ser l’últim. Fins que va complir onze anys, la família entrava i sortia del jutjat de violència de gènere passava per cases per a dones maltractades, però sempre acabava tornant al seu petit habitatge de lloguer social, amb el seu pare, que no anava a canviar mai, i que tenia a la seva mare amenaçada de mort. «Ella no era capaç de deixar-ho. Li pesava la seva educació, els seus problemes amb l’idioma i la por», recorda Nagua, que té gravat a foc el dia en què va compartir sostre per última vegada amb el seu pare.
Començar de nou
«Tenia 12 anys i en aquesta època estava de moda portar el serrell llis. Jo m’obstinava a portar-ho, encara que ho amagava perquè el meu pare deia despectivament que «això era d’espanyoles». I jo què soc?, em preguntava. Un dia vaig arribar a casa a menjar, em vaig inclinar a fer-li un petó i es va adonar del pentinat. Em va agarrar del pèl, em va dir puta i em va bufetejar. En aquest moment no vaig sentir cap dolor, però em va recórrer una sensació d’humiliació per tot el cos… vaig decidir que era ara o mai. Havia de pensar en mi i actuar. La meva mare ni sabia ni podia ajudar-me. No ho vaig saber fins després, però quan em van treure d’aquesta casa, en aquest moment, va fer un tomb la meva vida».
Així va ser com Nagua va entrar en el sistema. Primer va passar per un centre de menors a Muro i després la van traslladar a Llars del Temple, a escassos minuts de la casa on s’havia criat. La distància era mínima, però el mode de vida molt diferent. Va passar a compartir el seu dia a dia amb sis companys en una situació similar a la seva, educadors i psicòlegs: «Per primera vegada em vaig sentir en una llar i vaig aprendre que no tenia per què estar espantada les 24 hores del dia. Aquests anys em van canviar la vida. Vaig poder inscriure’m en un equip de basket i desenvolupar la meva passió per aquest esport, així com estudiar en un col·legi concertat, en el qual vaig fer grans amics que encara conservo. Amb els recursos limitats de la meva família, res d’això hauria estat possible», apunta aquesta jove, al mateix temps que aclareix que «la gent ha d’entendre que un centre de menors no és una presó. Així li ho explicava a les meves companyes de classe. Fins i tot van venir a visitar-me en el Temple. Mai he amagat ni amagaré d’on vinc. Per què hauria de fer-ho?».
Nagua ha aconseguit amb els anys arribar a entendre als seus pares: «Soc qui soc gràcies a la meva educadora social, que em va ajudar a empoderar-me com a dona. També gràcies al suport de la meva psicòloga, que em va ajudar a assimilar tot pel que he passat. I, per descomptat, a la meva mare. Amb el temps vaig entendre que ella no podia fer molt més per mi. El seu passat, la seva educació i la seva cultura jugaven en contra seva, però això mateix m’ha permès ser qui soc. Durant tots aquests anys em trucava per telèfon i la veia una vegada per setmana. Sempre va ser aquí, mai es va desentendre de mi ni del meu germà. Ella estimava a la seva família, jo també. Altres companys del centre no van tenir la mateixa sort. Sempre ha estat aquí per mi. Avui dia continua sent el meu gran suport. Estic orgullosa del que ha aconseguit per si sola, com desentendre’s per fi del meu pare, i començar a viure per fi».
Durant anys va perdre la pista del seu pare, encara que fa quatre va descobrir que vivia en una residència després de sofrir dos infarts: «Veure’l 20 minuts, totes les setmanes, ha estat la millor teràpia per a mi. He descobert a un home malalt, major i cansat que ja no busca guerra. L’he arribat a entendre. Que consti que no justifico els seus actes, però l’he perdonat. Això m’ajuda a seguir endavant. No som els mateixos. No pregunta el que no vol saber, i jo no busco la confrontació, com quan era una cria. La dinàmica és diferent, i més sana. Quan li explico que en un any tinc pensat anar-me’n a Austràlia, i ell em replica que una dona sola no pot fer això, jo li dic que els temps han canviat i que segueixo el seu exemple. Ell va venir a Mallorca a llaurar-se un futur, jo faré el mateix allà. Crec que fins i tot assenteix quan li dic que no vull arribar als 30, mirar enrere i adonar-me’n que no he sortit de l’Illa».
Dinamitzar els òrgans de participació infantil i adolescent, donar-los protagonisme en la comunitat i visibilitzar tots els col·lectius són algunes de les conclusions d’aquestes jornades que han reunit experts nacionals i locals de l’àmbit de la participació i la dinamització.
El 17 d’octubre se celebra el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, amb el repte d’assolir el primer Objectiu de Desenvolupament Sostenible, que és ni més ni menys que “posar fi a la pobresa en totes les seves formes i arreu del món.
El Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa va ser proclamat per l’ONU el 1992, però la primera vegada que es va celebrar va ser el 1987 a París, quan més de 100.000 persones es van reunir a la Plaça del Trocadero per manifestar-se a favor dels Drets humans i la llibertat en honor a les víctimes de la pobresa, la fam, la violència i la por.
En un dia com el d’avui, cal recordar que el nombre de nins que no tenen accés a serveis de protecció social augmenta cada any, cosa que els exposa al risc de patir pobresa, fam i discriminació, segons informe publicat per l’Organització Internacional del Treball (OIT) i UNICEF.
“Considera imprescindible reforçar els programes dirigits a la promoció i la prevenció del benestar emocional infantojuvenil, a més de reforçar l’atenció psicològica a tots els serveis assistencials i sanitaris especialitzats”.
Avui es celebra el Dia Internacional de la Nina es commemora cada any per crear consciència sobre la situació de les nines al món.
Save the Children presenta una anàlisi en què revisa prop de 400 sentències judicials de casos recents d’abusos sexuals contra la infància a Espanya.
– L’estudi assenyala que l’edat mitjana a què comencen els abusos són els 11 anys i que en el 80,3% dels casos analitzats la víctima és una nena o una adolescent.
– El 96% dels abusadors no tenen antecedents penals relacionats amb la violència sexual.
– Save the Children recorda la necessitat de comptar amb jutjats especialitzats que garanteixin els drets de les víctimes infantils de qualsevol tipus de violència, com són els abusos sexuals.
El departament de Joventut posa en marxa un nou canal de comunicació amb el jovent del municipi i ofereix nous recursos per a abordar la salut emocional.
La Fiscalia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears fa pública la Memòria 2023 (exercici 2022) en què s’inclou en el seu contingut la informació relativa a les competències desenvolupadores en matèria de protecció i reforma de persones menors d’edat a l’àmbit territorial de les Illes Balears. Tota la memòria està disponible aquí
L’informe de Plataforma Infancia d’Anàlisi de l’enquesta de condicions de vida amb enfocament d’infància 2023, indica que “a les Illes Balears, el 2022 es registra una taxa de risc de pobresa i exclusió social entre nins, nines i adolescents del 26,1%, la qual cosa representa un augment d’1,6 punts percentuals respecte al 2021. Els components com el risc de pobresa econòmica, els nins, nines i adolescents vivint a llars amb baixa intensitat laboral i els que experimenten carència material severa són inferiors a la mitjana nacional”. Es pot consultar tot el document aquí
Per conèixer les opinions i les actituds de la joventut espanyola sobre la Unió Europea i de la Presidència espanyola del Consell de la Unió Europea, el Consell de la Joventut d’Espanya ha realitzat tant una anàlisi quantitativa com una altra qualitativa.
Entrevista amb l’especialista Iñaki Alonso que aporta les claus per crear circuits de detecció de violència contra la infància a l’àmbit esportiu i d’oci.
“Ara ho entenc!” és el títol del conte que han escrit les tres mestres logopedes que integren l’Equip Específic de Comunicació, Llenguatge i Aprenentatge (ECLA) de la Conselleria d’Educació i Formació Professional. Maria Sbert, Miquela M. Sastre i Emilia Morell han escrit una història en la que els dos infants protagonistes, Cristina i Miquel, conten de manera senzilla i accessible com és el dia a dia d’una persona amb un trastorn del llenguatge. L’objectiu d’aquest material és el de donar a conèixer les característiques i necessitats d’aquest alumnat, d’una manera fàcil, divertida, propera i optimista.
“El treball infantil priva els nens i nenes de tots els seus drets -l’educació, el joc, la salut-, els exposa a abusos i violència, reforça cicles de pobresa i aprofundeix la inequitat social”.